FRANCESC LLOP I MARQUÉS

Va ser el segle dinou tortosí pròdig en artistes de gran mèrit, atès que alguns músics, pintors i escultors de la nostra terra varen assolir un bon nom en tota la nació i fins i tot més enllà dels seus límits. Alguns d'ells, en nèixer en els darrers decenis del segle i per la llarga vida, varen aconseguir viure una gran part de la nostra centúria. Recordem Josep Cerveto Riva, amb un segle i uny any , mort a principis de 1979, i el seu germà Ricard, que va morir el dia de Pentecostès del 1978, quan n'havia complert 96. Entre tos dos se situa , Francesc Llop i Marquès, nascut el 24 d'agost de 1873, en un Campredó ferit per la llum més impressionant del nostre lluminós espai, agobiat el poble per llargs anys d'incertesa i perills, de canvis revolucionaris que havia inaugurat 'la gloriosa' el 1868.

Fill de família camperola que vivia en una horta propera al poble, la llum i les variadíssimes tonalitats del paisatge que presideix el riu i envolten la suavitat de perigils de llomes properes o la làmina vertical, tallada en blau, de les llunyanes muntanyes del port, impressionarien aviat la seva privilegiada retina i mourien les seves mans. Als cinc anys, embrutava totes les parets i papers que arribaven a les meves mans, i feia ninots de fang', ens confessava en certa ocasió.

Va aprendre les primeres lletres a l'Aldea, però la mala situació del camp en la seva terra natal i el resorgir de la indústria a la Barcelona de la Restauració varen fer que la família emigrés a la ciutat gran de la nostra regió, quan el futur pintor tenia només cinc anys.

Aviat començaria a treballar com a enquadernador, ofici que va exercir en nombrosos períodes de la seva vida com a base material, sense deixar de dibuixar. Als dibuit anys, la seva ferma vocació el va portar a l'Ateneu Obrer' de la ciutat comtal i a les classes de dibuix, primer de làmines, desprès de guix, finalment del natural, recordant sempre Llop i Marquès amb especial apreci el seu professor Nicanor Vàzquez, un poc més gran que el nostre artista però amb fama i pels seus dibuixos de tipus i costums i esdeveniments, pùblicats en les revistes barceloneses d'aquells temps.

Deixeble, desprès de 'Llotja', quan la dirigia Antonia Caba, nom que romandria amb força encara en la memòria del vell Llop i Marquès, va tenir allí ensenyances i mestres importants; però amb un altre guia, permanent, va fixar, en tots els moments de la seva vida: la natura, que corregiria amb eficàcia l'acadecisme de l'ensenyança rebuda, l'aspecte fotogràfic de les obres, principalment retrats, del famós director d'escola.

Aquest amor a copiar del natural, com es deia en aquell temps, el va portar a un estil que el mateix pintor ens definiria en més d'una ocasió com a impressionista, tot i que en realitat deu molt a la lluminositat i al color en què es va convertir aquí l'impuls matitzador d'atmosferes i analitzador de la llum d'aquell moviment francès.

' La pintura- ens deia en una de les nostres converses- va ser sempre per a mi una agradable feina per a les hores lliures'; però, va ser també la raó més important de la seva vida, com demostren les més de dues mil teles a l'oli i el gran nombre d'aquarel.les que varen sorgir de les seves mans. El ' primum vivere' el va obligar a exercir durant quasi tota la seva vida una professió manual ja com a decorador, ja com a enquadernador però la vocació romandria ferma.

Va haver un període en què la il.lusió d'aconseguir fama i profit amb el seu art va anar prop de la realitat. Va ser durant la seva estada a Mèxic, de 1901 a 1911, celebrant en aquella la primera exposició individual de la seva vida d'artista, a la que seguiren altres dues durant la seva estada en terra mexicana. Es mostrava molt content del seu resultat i ens recordava que, el el museu d'Art Modern d'aquella ciutat, té tres obres.

Tornat a l'estat el 1911, va marxar quasi enseguida a París i tot i que recordava vagament l'ambient artístic parisenc de llavors, ens deia que 'hi havia molta varietat d'estils i que tots li varen agradar, per alguna o altra faceta'. Enteníem que es referia el vell pintor a estils ' llavors consagrats ', no als' ismes' , desprès famosos.Quan va tornar de nou a Barcelona va ser per a quedar-se ja sempre en ella, feta excepció de curts viatges per la regió i alguns més llargs a Madrid, amb motiu d' Exposicions Nacionals o de visites a ls museus.

Durant molt de temps es varen fer costum en el pintor de Campredó les sortides a la recerca de temes, a Garraf, Aiguafreda, Sant Pere de Vlamajor, Hostalrich, Vilassar, Montblanc, les sessions de treball en el Real Cercle Artístic barcelonès on es trobaria l'amistat de Soriano-Montagut i del que seria anomenat 'Soci de Mèrit', desprès de guanyar una medalla d'or i dues d'argent d'aquesta entitat; el seu treball diari d'enquadernador i el refugi de la conversa plena de bon humor, amb la pipa com a bona companya, a la qual s'acollia encara quan va estar a Tortosa el 1963, amb motiu de l'homenatge que el Cercle Artístic mogut per l'entusiasme i saber fer de l'escultor Soriano Montagut i el crític Maties Ballester, va oferir als seus noranta anys,

Va presentar cinc o sis exposicions en la Pinacoteca, segons ens va dir, des del 1920 al 1943 va participar en totes les Exposicions Nacionals de Belles Arts, menys en la de 1941, aconseguint en la de 1929, celebrada amb més gran participació d'artistes i a Barcelona, amb motiu de l'Exposició Internacional que el comerç i la indústria varen oferir al món, un diploma de primera classe pel seu paisatge 'El Llobregat'. A la primavera de 1943 vàrem veure per primera vegada obra seva en quantitat suficient en les Galeries Pallarès de Barcelona, causant-nos una molt agradable sorpresa. Eren uns paisatges d'entonacions clares, on objectes i figures oferien un dibuix molt ferm i el color cercava sempre agradables armonies, amb valoracions molt estudiades i ben resoltes de la llum.

Produïen des del primer moment una grata impressió, que s'afirmava quan anàvem reconeixent el bon ofici de l'autor, el seu tacat fresc, sense insistir, les seves veladures i la seva seguretat en el toc, que s'apoiaiva en un impressionisme valorador de la lluminositat, sense oculta una profunda arrel realista, en delectar-se de la narració circunstanciada del tema.

Segons les dades que posseim, Francesc Llop i Marquès, va exposar la seva pintura en la nostra ciutat en quatre ocassions, dues d'elles en mostres col.lectives, les altres dues en exposicions individuals, totes dues en el Cercle Artístic.La primera vegada va ser en ocassió de la 'Exposición de Artistas tortosinos Contemporàneos', de setembre de 1948, instal.lada a la planta baixa de la Casa Bau; la segona, l'any següent i en el primer concurs de les Medalles Tortosines d'Art. Les dues mostres individuals de l'obra de Llop Marquès varen tenir lloc en els anys 1957 i 1963.

Tenim damunt la taula els catàlegs comprovant que en la primera va expusar cinc paisatges de Tortosa al costat dels llocs acostumats en el pintor; en la segona exposició nomès dos aquarel.les amb temes tortosins. En totes dues ocasions es tractava d'un homenatge del Cercle i la ciutat al vell pintor; però el de 1963 va revestir especial importància per a festejar els noranta anys de vida de l'artista de Campredó, essent en aquesta cojuntura quan l'Ajuntament, el Cercle Artístic i alguns particulars varen adquirir obres de Llop i Marquès.

Recordem amb emoció aquells dies festius de setembre del 63, amb els amics Soriano Montagut i Ballester treballant per a que la celebració dels noranta anys del nostre pintor tinguès l'alçada i la força que exigia l'elevada qualitat de la seva pintura. Parlem llavors molt llargament amb l'homenatjat, que conservava una ment lúcida, una bona memòria i una paraula fàcil, revestida sovint d'un agut humor, amb un poc de sordesa, com a única dada negativa, contant-nos les peripècies de la seva vida, algunes de les quals notícies donem en aquest article.

Va haver pel matí, inauguració solemne de la mostra en la breu sala del Cercle amb assistència de l'alcalde de la ciutat i altres autoritats i representacions i amb una xerrada de Maties Ballester, retrat autèntic del pintor i intel.ligent ponderació de la seva pintura; desprès. li va ser oferta a Llop i Marquès una menjada a l'antic Hotel Victòria, situata en el mateix indret on avui s'aixeca el Banc de Bilbao, a la qual assistiren molts artistes tortosins.

Va morir en una Barcelona molt diferent a la que, quasi un segle abans, acollís la seva família, i le mateix mes que el va veure néixer, agost, ric en suors i fruits hortelans, madurador de l'arròs del delta i de l'oliva de la garriga presidirà els darrers moments del seu viure, noranta i set anys desprès, el 1970. La premsa d'aquella ciutat es va fer ressò de la importància de l'artista desaparegut i de la seva obra, i enciclopèdies i obres especialitzades en l'art de la pintura guarden en les seves pàgines el nom del nostre artista com a testimoni permanent de la seva vàlua.

Paisatgista notable, arribat a les sales d'exposició de Barcelona i a les Nacionals de Belles Arts en el moment del postmodernisme, va conservar sempre certa influència de l'impressionisme, que en ell es va convertir en amable lluminositat amb un clar fons academicista.

Va ser un dels nostres millors paisatgistes i mereix, per la importància de la seva pintura, oli i aquarel•la, i per la seva notable condició de dibuixant, que els tortosins d'avui el coneixin i admirin en exposicions amplies i d'obra ben seleccionada.

F.Gonzàlez Giner (Versió original en castellà). La Voz del Bajo Ebro, setembre de 1980