diumenge, 30 d’octubre del 2011

Francesc Llop i Marqués (7)


En el número 238 de la revista Barcelona Atracción, que data de l'abril de 1931 (el més i l'any de la proclamació de la II República), llegim notícies sobre un nou certament, el titulat 'Barcelona vista pels seus artistes', organitzar pel Reial Círcol Artístic i al qual foren presentades més de tres-centes obres.En Francesc Llop va merèixer una Menció Honorífica per la seva tela 'Plaça de Palau'.

En l'apartat L'esplendor i l'eclipsi (1931-1939), Basté analitza la nova situació del país i de la cultura, i els traumes que hagueren de sofrir, començant per l'abolició de l'estatut d'autonomia i la persecució de la llengua catalana, simbolitzat amb la clausura de l'Institut d'Estudis Catalans.En Llop va veure com moria en Santiago Rusiñol i com tot un món cultural s'enfonsava.Va passar fora de Barcelona una bona part de la guerra civil.Tenia ja seixanta tres anys, és a dir es trobava en plena maduresa i sense gaires ànims de lluita o de complicacions personals. Havia pegat tantes voltes arreu de Catalunya a la recerca dels paisatges que més impressionaven la seva retina, que bé podríem haver-lo trobat a les terres que el van veure néixer com en qualsevol d'aquells poblets que tan bé coneixia com ara Torelló o Farema.Ja s'havia convertit en un dels grans retratistes de Catalunya, el futur però, donava senyals de gran incertesa.

Posteriorment comença el que en Basté anomena L'aïllament i l'autarquia.Tot l'esforç cultural català se'n va anar en orris, institucions i centres com Els Quaderns literaris, la Llibreria Catalònia, Els nostres Clàssics, L'Institut d'Estudis Catalans, desaparegueren. Així com aquell dolorós exili, que força una corrent migratòria de la intel.lectualitat catalana.Tot i que les arts plàstiques potser no van estar tan compromeses amb les circumstàncies polítiques del moment, no varen patir en el mateix grau que la llengua, la literatura i l'ensenyament.És a dir, en pintura, en escultura, o en arquitectura no es va sofrir un daltabaix tan espectacular de valors.



El 1940, exposà a la Sala Busquets del Passeig de Gracia, del 6 al 19 d'Abril del 1940. Primera exposició individual després de la victòria franquista. En Francesc Llop dóna una vegada més la seva interpretació del paisatge en una variadíssima mostra d'indrets. Té en exhibició vint-i-quatre peces obtingudes a 'Farema', ' La Roca del Vallés', ' Santa Coloma de Cervelló' etc.Basté va voler entrellaçar uns impecables comentaris sobre el peculiar estil del pintor campredonenc:

Hi ha en la seva pintura, unes constants mai no desmentides. Hauríem de repetir allò del tenaç aprenentage, ja que el continuen preocupant els mateixos problemes de la joventut, els núvols, la llum canviant, els cels, el color. Com una pertinaç herència del seu imrpessionisme inicial, encara intenta trobar la presència de la realitat que ens rodeja no en les formes estrictes, sinó en l'especial volum que les formes adquireixen segons siguin immerses en una o en altra atmosfera. En aquest sentit, són reveladors els títols de les seves teles, amb enunciats tan suggeridors com 'Contrallum', 'Núvols de Tempesta', 'Dia gris', 'Dia de boira', 'Hivern'. El crític Josep Maria Junoy a Destino, destaca la simpatia del color en els paisatges presentats'.

Una nova exposició tota de paisatges té lloc del 25 d'Abril al 8 de maig del 1942, a les Galeries Pallarès, que es trobaven situades al carrer Consell de Cent. Els Paisatges varen quedar distribuïts en dotze teles dedicades al poble de Sant Pere de Vilamajor i una altra dotzena amb motius d'Hostalric.Malgrat el notable boom artístic que vivia la ciutat de Barcelona, Francesc Llop no exposà durant tres anys. La Vanguardia se'n féu ressò de la següent manera:

Llop hace mucho tiempo que no ha expuesto en nuestra ciudad, su exposición ha de constituir un gran éxito artístico, dada la fama bien cimentada de que goza.

L'antiga llibreria Catalonia, batejada significativament com a 'Casa del libro', regentada pel seu amic Ramon Pociello, li va obrir les portes .Aquesta exposició durà del 5 al 28 de novembre del 1945. Segons Basté:

Tornà a ser variadíssima en temes i paratges, però sempre dintre de la seva línia tradicional. Geogràficament hi ha teles de Montesquieu, de Montornès, de la Roca, de Centelles, de Blanes i de la seva Tortosa natal. Tornem a trobar-hi constant de la llum i aquells títols tan reveladors com ara 'Ombra de núvol', 'Sol i núvols',' Capvespre', 'Núvols' o 'Dia ennuvolat'. No hi manca, tampoc, el seu habitual interès per les aigües canviants ara amb paisatges del Ter, de l'Ebre de la bassa d'un molí i d'una marina a Blanes. També crida l'atenció l'obra dedicada a Tortosa, la ciutat que va deixar quan tenia quinze anys i a la qual acut ara, als setanta, per pintar-la devotament, qui sap amb apunts vels de nostàlgia, quan s'sasseu davant del cavallet per deixar memòria de les antigues muralles, d'aquell riu de les gavarres, d'aquella pujada a sant Francesc de quan era petit.

El periodista i crític d'art Joan Francesc Bosch que amb els seus catorze volums d'El año artístico (1940-1954), va deixar constància de totes les manifestacions que en aquest camp, es celebraren a Barcelona, quan s'ocupa de la temporada 1945-46 parla de l'exposició que acabem de comentar amb aquests termes:

El paisajismo de Francisco Llop, ya en grado de madurez, es de limpio linaje. Se impone por si mismo merced a la justeza casi matemática que da su autor a los elementos que intervienen en cada tela, según sean luz y el aire en presenci cuando la captación se verifique; a la perfecta ordenación de los valores cromáticos y al carácter de sugestiva simplicidad no exenta de finas modulacions que el pintor imprime a cuanto realitza en el espacio iluminado, sin perjuicio de escuela ni afinidad con postulados que no responda n a su temperamento -manera personal de ver, de sentir, de narrar, a su intención y a su loable sinceridad.Obra ligada a la tradición paisajista remozada con lo que de modernidad se descubre, por efecto del cultivo, en nuestro agro, la de llop encuentra en la profusa raigambre renovadora de vitalidad, la razón de permanencia e inextinguible frescor que hace la verdaderaente estimable.El pintor encuentra, sin buscarlos, aquellos temas de su preferencia ya por Montornés, o bien por las campiñas tortosinas y als de Centellas, sin adulterar las esencias del paisaje en sus diversos aspectos por efecto de la mayor o menor densidad de la atmósfera, ni darse por satisfecho con cantar a la superflua, según deja constancia en estos lienzos, que aparecen colgados en Casa del libro y de manera especial en Paisaje nº4, magnífico acorde de ocres y verdes, Paisaje (nº 15), descrito con generosos impulso a base de pinceladas precisas y aplomadas; Invierno de extraordinario luminismo,Murallas, amplio y de lejanías como ensoñadas; el Ebro, claro, jocundo y de rumorosos temblores; sol y nubes de sugestiva aureola ambiental, y Atardecer, blando, húmedo e íntegramente emotivo.Pintura sana y limpia de afeites y artificio, la de Francisco Llop es de las que perduran por su inagotable arteria de vida. no obstante, el paisajista pone a prueba sus nada comunes facultades pictóricas enfrentándose acon el modelo humano vivo, y lleva a feliz resultado un retrato femenino merecedor de los elogios más efusivos.Noblemente se lo tributamos a quién actúa en toda circunstancia sobre la tela con la máxima nobleza'.

Els divagars de la vida el porten a un període que en Basté descriu com 'Una lentíssima extinció', atès que l'autor creu que en Llop més que morir-se, es va anar estingint. Ja en avançada edat, agafa amistat amb artistes més joves de la talla d'Emili Rexach Casanovas, Josep Mestres, Juli Borrell, Antoni Ros etc (la majoria dels seus amics havien mort, donada la seva edat avançada).Novament ens aporta una valoració imprescindible per tal d' entendre aquests darrers anys:

En Llop amb la seva fidelitat a un ideal uníboc i primicer, veu morir tot allò que el rodejà i ha de lluitar a cada pas per comprendre i per ser comprès. Viurà noranta set anys i això és una proesa que cansa.

Finalment va veure reconeguda la seva trajectòria amb el nomenament com a Soci de Mèrit per part del Reial Círcol Artístic. Basté es mostra convençut que: 'No és una distinció de compromís, sinó un acord de Junta destinat a exaltar allò que l'enunciat comporta: el mèrit del pintor distingit. Va aconseguir tornar a exposar l'any 1954, en la que ja era la seva sala habitual, la de la 'Casa del Libro'. Del 10 al 23 d'Abril va oferir una nova mostra de la seva ininterrompuda creació.

Nova pel moment de ser elaborada, però no per l'estil o la temàtica. Ha canviat una mica els escenaris, però encara el trobem viatjant per la seva Tarragona natal o pels habituals paratges del Vallès o de la Selva.Tornem a trobar banyistes (a la riera) escenes infantils, temes delicadíssims com l'ermita de Valldeneu, paisatges urbans. Però fidel a a mai no desmentida preocupació per la llum atmosfèrica, quadres que amb l'enunciat ja ens parlen de la intenció de l'autor: Riera de Santa coloma, font d'en Casellas, Bassa de la Rivuram Núvols, Núvols de Tempesta'.La immensa majoria d'aquestes teles avui formen part de col.leccions privades, a les quals no tothom pot accedir. Per això val la pena citar-ne una de més assequible la que decora la secretaria de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona: es tracta d'un paisatge rural, amb un cel treballat i quasi creuat per un arc de sant Martí, amb tota aquella barreja de lluminositat i foscor que tenen tot a la vegada, les tardes de tempesta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada