divendres, 7 d’octubre del 2011

FRANCESC LLOP I MARQUÉS





Ens arriben amb freqüència aquests darrers mesos notícies sobre l'obra d'aquest artista, dibuixos i olis que apareixen en les sales de venda i de subhasta, amb apreci creixent entre els experts i col•leccionistes. El recordem en la seva darrera estada a la nostra ciutat, al setembre de 1963, quan el Cercle Artístic de la nostra ciutat va organitzar una exposició-homenatge, amb motiu del seu noranta aniversari. L'acte d'inauguració va gaudir de solemnitat i companyerisme en un temps amb discursos del crític d'art Maties Ballester Cairat i del llavors batlle de la ciutat , en Joaquim Fabra i Grifoll. El protagonista de l'homenatge es mostrava molt complagut, sense deixar quieta la seva pipa i observava amb ullets penetrants tota l'escena. Desprès, en el banquet que li vàrem oferir, a l'hotel Victòria, artistes i crítics, presidits pel tinent d'alcalde, Sr. Castellà, i ja en els moments de xerrada general, em va anar contant la seva vida i el seu art, que eren en realitat una mateixa cosa.

Creiem que tots aquells que han sentit parlar de Llop Marquès aquests dies, i als que molt aviat sentiran parlar d'ell amb elogi, els interessarà saber quelcom de la vida, en part plàcida en extrem, en part decididament aventurera, d'aquest artista nostre. Havia nascut a Campredó un 24 d'agost de 1873, en una família de camperols de garriga i horta, tan precari era el rendiment de la terra que, als cinc anys, es van traslladar a Barcelona els seus pares a la recerca d'un nou treball, quan ja havia començat el nen a aprendre les primeres lletres a l'Aldea i ja li brotaven per tots els 'poros' de la seva ànima l'empastifar les parets amb ninots i fer figures de fang, segons em contava en aquella ocasió, mentre muntaven a l'aire les bufades de fum de la seva pipa.

A Barcelona va aprendre aviat l'ofici d'enquadernador, treball que fou, en molts períodes de la seva vida, el seu recurs més segur per a les necessitats del viure. Seguia mentrestant amb la seva afecció a dibuixar, però solament als divuit anys va començar a l'Ateneu Obrer de la ciutat comtal a assistir a classes de dibuix primer de làmines, desprès de guix i finalment del natural, recordant amb especial estima el professor Nicanor Vàzquez, que ho era de dibuix. Fou desprès deixeble de Llotja amb A.Caba com a professor més destacat i recordat; però, en realitat, el seu millor mestre va ser la natura, ja que la quasi totalitat de les seves teles tenen com a tema el paisatge. En preguntar-li en quin estil o manera encaixava la seva pintura, em va respondre , sense pensar-ho un segons, que en l'impressionisme, tot i que la seva obra deu molt a aquesta lluminositat acusadora de relleus en què es va convertir generalment, en la pintura estatal d'aquest temps, l'impuls matitzador d'atmosferes, i dels objectes arropats per elles, de l'impressionisme francès.

La pintura havia estat per a ell, va seguir contant-me Llop Marqués, un entreteniment per a les hores d'oci, si així es pot dir d'un artista que havia pintat més de dues mil teles pintades amb autèntica passió i entrega; però, va afegir de seguida, que només en ella podia trobar , al pas dels anys, la raó més forta de la seva existència. Durant tota la seva vida va haver d'exercir un altra professió manual, per a atendre les necessitats materials, ja com a enquadernador, ja com a pintor decorador.

El 1901, obert un ample camí a l'esperança, va marxar a Mèxic, romanent allí fins el 1911. En la capital mexicana, va celebrar la primera exposició de la seva carrera com a pintor, a la qual seguiren dues altres, durant els deu anys de romandre en terra mexicana. En el Museu d'Art d'aquella capital té tres obres. Tornat a l'estat el 1911, va marxar a París en el mateix any, recordant vagament l'ambient artístic d'aquella ciutat, i resumint les seves impressions dient que havia molta varietat d'estils i que tots li varen agradar. A la seva tornada de París va fixar la seva residència definitivament a Barcelona, de la qual ja no sortirà més que per a curts viatges, a la recerca de temes per als seus quadres, per les comarques properes o per a algun viatge a Tortosa, per a reviure de nou, tot i que sigui tan sol per uns dies, en la terra on va nàixer.

Recordava haver participat en moltes exposicions nacionals i regionals col•lectives, haver exposat cinc o sis vegades a la Pinacoteca i dues a Tortosa, amb ocasió de diversos homenatges, de l'últim dels quals, el 1963, hem donat referència al començament d'aquest article. Em va dir, finalment, que també tenia obres seves el Museu de Barcelona, quatre olis, i el Cercle Artístic d'aquella ciutat, dues teles. Afegirem que amb motiu de l'exposició-homenatge a Tortosa, varen quedar obres seves a l'Ajuntament, a la Col•lecció Lòpez-Vergès i al Cercle Artístic, organitzador de l'homenatge. I és obligat dir que l'amistat que l'unia a l'escultor Soriano Montagut fou la causa principal d'aquell acte, doncs aquest ens va advertir de la importància del compliment que reunia la seva obra.

Va morir a Barcelona un dia d'agost de l'any 19790, quan havia assolit l'edat de 97 anys, d'una vida que va estar com sempre havia volgut Llop i Marquès, plena de lliure fer i de fantasia creadora.

F.Gonzàlez Giner (Versió original en llengua castellana). La Voz del Bajo Ebro, 7 de maig de 1978.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada