divendres, 7 d’octubre del 2011

FRANCESC LLOP, ARTISTA NOVAMENT TORNANT A CASA




Artista de la nostra vall, nascut a Campredó el 1873, a l'edat de cinc anys, segons ens confesava quan complia noranta, feia ninot a les parets de casa i a qualsevol paper que a les mans li arribava.Naixia a un paisatge de la nostra vall obert al vent que venia de Caro, fill de pagès que conreava un hort prop de les cases d'aquest barri.

Agost havia estat el mes de l'any en què venia al món, i, quasi un segle consumit en viure, moria a Barcelona, entre el néixer i el morir tot una vinda de pintor es produïa.Collites ruïnoses portaven la família a la ciutat comtal, anys de Restauració amb resorgir d'indústries i comercial esperit a tota Catalunya, uns anys de descansar les armes i parlar la Pau.

Després de l'arribada a la gran ciutat a l'edat del treball, aprenia l'ofici d'enquadernador de llibres, treball que , amb rares excepcions, seria el seu segur ofici per guanyar-se la vida.La seva vocació el feia anar a l'Ateneu obrer de la ciutat que l'acollia, on feia l'amistat de Nicanor Vàzquez, artista conegut per publicar a les revistes d'aquell temps dibuixos de costums i tipus d'esdeveniments de Barcelona.

Després seria Llotja acollidora del nostre pintor, la Llotja d'aquell temps d'Antoni Caba, nom que molt després encara era viu a la seva memòria. Així rebia l'aire somniador d'un romanticisme; però l'amor a la natura corregia promptament l'ensenyança acadèmica.

Fou 'el copiar del natural ', com llavors es deia a tot l'estat, sometre's a la realitat els ulls que la rebien, sentit formes vibrants, arrabassada manera dels pinzells, que senyalaven el final d'aquella escenografia de muntanyes i de llums, tècnica de lluidores esqueixades de la pintura dels romàntics.Tota la seva vida, el seu destí fou un lluitar amb el poc temps que pogués dedicar a la seva passió per la pintura.

'Aquesta, - em deia en una de les conversacions amb ell tinguda- , per mi estava un treball molt grat per a les hores lliures'. En aquella ocasió, davant l'artista de noranta anys, pensava jo, ben al contrari que ell, davant els milers d'olis i aquarel•les nombroses, que aquest fer havia estat també la raó principal d'una il•lusionada vida.

Va viure a Mèxic un grapat d'anys, del 1901 al 1910 per un acull molt grat que li oferia, obrint a aquella capital la primera exposició individual a la seva vida.

Recordava agradosament la seva experiència mexicana, les dues exposicions que, al pas feliç del temps hi va mostrar i deia satisfet que al Museu d'Art Modern d'aquella gran ciutat tenia obres seves.

Tornava a l'estat definitivament l'any onze i dins de l'any mateix marxava a la capital de França, mai atret pels - ismes - sorollosos, extrema novetat del temps, del tot estranys a la seva pintura. Em deia en la conversació que he recordat: 'havia molts de gustos a París, aquella època i tots em complaïen', es referia el pintor a estils llavors triomfants, no als -ismes que després foren famosos.

Quan se'n tornava a Barcelona novament era per restar-hi sempre, viatges sols per cercar motius no lluny de la ciutat, algun viatge a Madrid per visitar algun Concurs de Belles Arts, on hi tenia quadres. Era freqüent trobar-lo a les sessions de natural del Reial Cercle Artístic on hi guanyava l'amistat d'Inocenci Soriano-Montagut, l'escultor d'Amposta.

Rutllava dolçament la seva vida, presentant exposicions a la Pinacoteca o enviant uns quadres a nacionals. Concursos dels primers vint fins als primers quaranta.En ocasions mostrava als tortosins la seva obra, en col.lectives de les Festes de la Cinta dues, en mostres individuals les tres altres. Foren homenatges al pintor absent de casa les mostres del cinquanta-set i del seixanta-tres al Cercle Artístic, exposant a Gamma la darrera vegada, l'any vuitanta.

El seixanta-tres complia noranta anys, la claredat d'idees, la memòria, encara essent vives. Soriano Montagut, Maties Ballester i un grup d'amics de l'art de la ciutat duent a terme l'homenatge.

Moria un dia d'agost de l'any setanta, el paisatge nadiu tindria aquella llum que crema de l'estiu a casa nostra, viatjaria lent el riu camí del mar i el préssec de l'extensa horta tindria gust de mel dolcíssima.

D'aquest notable paisatgista tenim avui en Gamma clara mostra, són uns paisatges de molt vella veu, terres de pla i de muntanya, el prat i el bosc hi són presents i l'horta i la vallada, poemes són d'un món que nostre autor portava dins de l'ànima.

Diguem també que en l'ocasió hi té el dibuix molta importància: acadèmies de romàntic gust junt a làmines on línia i toc composen un bell himne. Són dibuixos de diversos temps, formant, els uns i els altres, molt bells frissos.

És necessari, és emotiu, visitar aquests moments unint en el record les nostres anteriors enriquint aquesta d'ara.Francesc Llop, pintor de plena veu, en aquesta ocasió també ha tornat a casa.


Francesc Gonzàlez Cirer (La Veu del Baix Ebre, 19-12-1989)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada